El franquismo, 40 años después

El franquismo, 40 años después, en ocho artículos de Babelia/El País 8/4/2015

Los cuarenta años transcurridos desde la muerte de Francisco Franco han sido analizados a fondo en Babelia y por importantes novedades del mercado editorial. No solo los libros, también la historieta se ha sumergido en la realidad social de la España entre la Guerra Civil y la Transición. Los historiadores abordan el debate: ¿qué sobrevive de aquel régimen?

Un franquismo de tebeo
El retrato de la vida cotidiana durante la dictadura constituye ya un subgénero de la historieta española, menos atenta a la figura del dictador. Por TEREIXA CONSTELA

De la Guerra Civil a la Transición, en viñetas
Una selección de las seis mejores obras que dibujan los siniestros años de la dictadura

La verdad de la dictadura aún molesta
La sociedad española enterró el franquismo en su vida cotidiana, pero sigue dividida. Un debate entre Almudena Grandes, Julián Casanova y Mirta Núñez

Queda Franco para rato
Julián Casanova ha escogido a una decena de historiadores que saben lo que se traen entre manos para contarnos algunas partes de esta historia. Por JORGE M. REVERTE

La sombra de Franco es alargada
Una eclosión de títulos sobre el dictador analizan la evolución de su imagen en la propaganda, los intentos de atentar contra él y sus apoyos en los servicios secretos. Por ENRIQUE MORADIELLOS

¿Qué queda del franquismo?
La buena noticia es que el franquismo ya es historia. La mala, que su fin no significa que todas sus señas de identidad hayan desaparecido. Las dos visiones de ISAAC ROSA y MERCEDES CABRERA

Y otros más… en: http://cultura.elpais.com/cultura/2015/04/02/babelia/1427971896_868804.html

Cròniques contemporànies – Escrits d’història comparada


Cròniques contemporànies – Escrits d’història comparada Un blog de Genís Barnosell, un espai de difusió i de discussió de la història catalana i mundial, és obert, a través dels vostres comentaris i suggeriments, a la participació de tots i de totes.
Genís Barnosell (Verges, 1968), és doctor en història contemporània per la Universitat Pompeu Fabra i membre del Grup de Recerca “Història, Memòria, Identitats” de la Universitat de Girona.
En la última entrega (17/12/2012), un artículo de interés: “Repensar Jaume Vicens Vives”:
“La revista Recerques publica en el seu número 63 un dossier dedicat a Jaume Vicens Vives amb articles d’Eva Serra, Carles Carreras, Gaspar Feliu, Antonio Escudero, Jordi Catalan i Josep M. Fradera. Jo hi he posat una breu introducció i aquí la teniu:

L’any 2010 ha coincidit el centenari del naixement de Jaume Vicens i Vives i el cinquantenari de la seva mort. El conjunt d’actes, d’abast espanyol, desenvolupats per a commemorar el fet ha sigut sens dubte molt més gran del que sol ser habitual a l’hora de recordar historiadors i ha implicat a diverses administracions i a la família de l’homenatjat. El seu ressò ha estat notable a la premsa i podem dir, per tant, que aquests actes han complert el seu objectiu de recordar Vicens i posar-lo a l’abast del públic il·lustrat (…)
Crec que no hi ha dubte del caràcter renovador de Vicens en el context de la historiografia espanyola de les dècades que li va tocar viure. Certament, poden assenyalar-se matisos a aquest fet, com ara que ni a Catalunya ni a Espanya era el primer a establir relacions amb historiadors d’altres països. Però, com deia Raymond Carr als anys cinquanta, Vicens i Sardà eren els únics que escrivien història “com ho feien altres historiadors europeus”. Amb tot, aquesta tasca renovadora no es podia limitar a l’acció d’un sol home i per això la tasca titànica de publicacions i de creació d’institucions que desenvolupà Vicens. Així, els treballs no es limitaren als resultats de la seva recerca més concreta, sinó que abastaren un conjunt de manuals que, a vegades amb hipòtesis arriscades, posaven a l’abast dels lectors en espanyol les noves tendències historiogràfiques internacionals i qüestionaven les visions tradicionals. L’Aproximación a la historia de España (1952), la Historia social y económica de España y América (dirigida per Vicens, 1957-59) o la Historia económica de España (amb Jordi Nadal, 1959) entren de ple en aquesta categoria. El contrast d’aquestes obres amb la historiografia oficial dóna la mesura de la seva renovació (Escudero). Per altra banda, Vicens creà un conjunt de plataformes (el CEHI, els Estudios de Historia Moderna, l’ Índice Histórico Español) que, junt amb el seu claríssim mestratge a la universitat, havien d’assegurar la renovació dels estudis històrics. Tot això no ho dubta ningú i ha estat posat àmpliament de manifest en les commemoracions del centenari i cinquantenari (…)

Para seguir: http://blogs.sapiens.cat/croniquescontemporanies/